La producció, el mercat i el consum d’aliments són un dels factors claus per a la reproducció de la vida i dels territoris; són també part indestriable del patrimoni cultural dels pobles. A partir dels anys 60 del segle XX, amb l’expansió dels paquets tecnològics de la revolució verda, els cultius i els paisatges inicien un ràpid canvi de fisonomia. Les explotacions agràries familiars entren en crisi i s’inicia un degoteig constant de cessament de l’activitat. A inicis del segle XXI amb la implementació de les biotecnologies i l’acceleració del mercat mundial d’aliments, el model d’agricultura familiar i el patrimoni alimentari dels pobles es posa en perill, i amb ell la pròpia reproducció de bona part del món rural. El neoliberalisme, aplicat al mercat de l’alimentació, ha accelerat el procés d’allunyament de la societat urbana de l’entorn rural. Aquest distanciament genera una alienació vers el patrimoni alimentari i els sabers agraris, menysvalorats i apartats de la protecció i la promoció. La conservació d’aquesta part del patrimoni etnològic entra, en més d’una ocasió, en contradicció amb les polítiques agràries autonòmiques, estatals i europees.La promoció gastronòmica centra el seu relat en la diversitat de productes i la tradició culinària de Catalunya; sense tenir en compte que la gran producció agrària catalana es destina al mercat d’exportació i la majoria dels aliments que es posen a la taula són d’importació. Correspon el paisatge a la nostra taula? És possible mantenir un patrimoni gastronòmic sense el vincle amb el patrimoni paisatgístic?