La present comunicació ens mostrarà una recerca etnogràfica en curs sobre la construcció del Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) en nens i adolescents i la reflexió i una selecció de 5 casos fruit d’una prospecció inicial sobre el terreny a un Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de la xarxa de salut pública catalana.La diagnosi de TDAH i la medicació amb metilfenidat o atomoxetina, junt (o no) a reeducacions cognitivo-conductuals, ha esdevingut en les darreres tres dècades una solució habitual que els dispositius educatiu i sanitari han ofert als nens que no progressen a l’escola adequadament. Aquesta “solució” ha generat abundant debat i controvertida literatura des de la inclusió del TDAH als anys ’80 del segle passat als manuals diagnòstics psiquiàtrics, especialment als EEUU, pioner en la medicalització d’aquest àmbit de la vida dels nens i les seves famílies. Mentre uns afirmen que es tracta d’una malaltia “inventada” d’altres defensen “l’evidència científica” de la seva ubicació cerebral i el pes de la genètica en la seva aparició.Sobre el terreny s’ha observat algunes famílies que van arribar al CSMIJ per diferents circuits i amb diferents expectatives i experiències, a la cerca del diagnòstic de TDAH com a una forma d’abordar els problemes educatius dels seus fills. En aquest procés el diagnòstic de TDAH funciona com una primera resposta, generadora d’inquietud i noves preguntes: com creixen els nois i construeixen la seva identitat, la seva persona, integrant els aprenentatges, la transmissió cultural, que tot diagnòstic suposa?

(*)El autor o autora no ha asociado ningún archivo a este artículo